Principis psicopedagògics de l'aprenentatge significatiu.

Es sol dir que en funció de com aprenem així ensenyem, és a dir, que la nostra manera d'ensenyar es veu condicionada a la nostra metodologia que hem tingut a l'hora d'aprendre.

Definim aprendre com: "Procés evolutiu on l'èsser humà deu trobar la manera d'entendre, analitzar, descubrir i assimilar les coses de l'exterior pels mitjans que a cadascú li semblin més adequats depenent de l'edat"

Jean Piaget, en la seva teoria, defineix aprenentatge com un procés de desenvolupament on l'equilibri és un element indispensable. Piaget parla també de dos conceptes més: desequilibri i reequilibri.

Segons la teoria d'aquests psicòleg experimental, biòleg i filòsof, es dona una una situació de desequilibri quan introduïm coneixements al nen i no coincideixen amb els seus coneixements previs.

Per exemple, si el nen coneix que tots els peixos són ovípars, pensarà que les balenes o els dofins també ho són. Aleshores, a l'hora de fer la nostra funció i mostrar-li que els dofins i les balenes són mamífers, al nin se li crearà una inestabilitat dins la seva ment, la qual cosa Piaget anomena desequilibri.

Existeixen deu principis psicopedagògics, deu principis que hem de tenir en compte a l'hora d'ensenyar als nostres futurs alumnes. Aquestos principis són condicions essencials a l'hora d'incrementar el currículum i de transformar  la pràctica del docent, així com la millora de la qualitat educativa.

El primer principi s'anomena CONEIXEMENT PREVI COM A PUNT DE PARTIDA.

Consisteix en plantejar-nos alló que sap l'alumne del que anem a donar, ja que els coneixements previs condicionen el que s'apren de nou i poden donar-se dos possibilitats: o que el nen rebutji alló que se li està ensenyant, o pel contrari, que ho adapti. Si ho adapta haurà crescut el coneixement.

El segon rep el nom de VINCULACIÓ PROFUNDA ENTRE ELS NOUS CONTINGUTS I ELS CONEIXEMENTS PREVIS.

Consisteix en trobar un punt intermedi a l'hora d'ensenyar, per poder trobar la conexió entre els continguts i la relació significativa, ja que si la distancia que ha de recòrrer l'alumne per assimilar els coneixements és molt gran, pot ser li costi molt i recorreixi a memoritzar.

El tercer es diu NIVELL DE DESENVOLUPAMENT.

I en aquest principi podem afirmar que existeixen diferents estadis de coneixement i és molt important saber en quina par de desenvolupament es troba el nostre alumnat.

El quart, ZONA DE DESENVOLUPAMENT PROPERA.  

Seria necessari anomenar al gran autor d'aquest principi, Vigotsky i la seva teoria ens mostren la necessitat de que el mestre intervingui en el lloc concret.

Per exemple: Si l'alumne no sap una cosa i hem d'aconseguir que arribi a saber-la, el mestre ha d'intervendre al mig. No pot anar més enrera de l'alumne perquè aquest ja sap, però tampoc ha d'allunyar-se molt als seus coneixements perquè pot ser sembli molt difícil i el nen es mostri passiu. En definitiva, hem d'ajudar-lo per aconseguir que arribi allà on nosaltres volem que arribi.

El cinquè principi s'anomena DISPOSICIÓ PER L'APRENENTATGE.

Arribats a aquest punt hem de parlar de certes característiques que tener a veure amb l'equilibri personal, relació intepersonal i relació social.

Tots sabem que per aprendre és essencial que l'alumne es trobi en unes condicions favorables, tant mentals com físiques.

Si un alumne es troba malament, ja sigui pel motiu que sigui, no estarà capacitat per aprendre i serà la nostra responsabilitat ajudarlo.

I ara, m'agradaria fer un parèntesi i contar una experiència pròpia relacionada amb aquest principi psicopedagògic.

Anava a quart de primària quan record perfectament que un dia, va arribar la meva mare plorant a casa, i només entrar em va dir que no em moguès de la meva habitació perqué necessitava parlar amb el meu pare. Jo ja sabia que qualsevol cosa habia fallat, però com era petita no voliem contar-me res. Es dedicaven a dir-me que eren coses de majors i que no em preocupàs. Pot ser no sabia que li pasava a la meva mare pero jo estaba ben preocupada només de veure-la plorar tots el dies. Record perfectament que dessitjava amb totes les meves forçes quedar-me en casa amb la meva mare i no anar a l'escola, pero ella m'obligava i jo, sense ganes ni una, anava.

Allà a l'escola, no parava de pensar en ella i jo treia les meves pròpies conclusions pensant que podia pasar-li. Record també que estàvem donant a classe el tema dels ecosistemes i que la profe em feia participar, i cada pregunta que em feia la fallava. Aixó era causa de no prestar atenció a la classe i de pensar tota la estona en la meva mare. Poc després vaig saber que l'havien despedit del treball a causa dels retalls laborals, i, obviament, estaba molt preocupada. Dos mesos després va trobar feina de nou, però el meu estat d'anim durant aquells dos mesos en classe seguia sent dia tras dia desfavorable i les meves ganes d'aprendre es trobaben en terra.

La meva professora s'enfadava amb jo i en comptes de parlar amb mi o preguntar-me que em passava, repetia frases com: -"Baja de la luna, Melanie" o -"Estás embobada, tienes que espavilar!. Ara que soc major i record aquells dies, haguès dessitjat que a classe, s'aguèssin preocupat una mica per mi i per saber com era la meva situació a casa.

Igual que em va passar aixó a mi, jo sé que als meus alumnes també els hi pot pasar, i no seré com la meva professora, jo col·laboraré per a que el seu problema passi el més aviat possible.

Autor:  memekode

El sisè principi es diu SIGNIFICATIVITAT I FUNCIONAMENT DELS NOUS CONTINGUTS.

Consisteix en intentar mostrar-li al nostre alumne per a que serveix alló que li estem ensenyant, ja que per a que els coneixements siguin significatius, han de tenir una funció, i és aqui on es veu la importància de la metodologia.

Per exemple: quan ens vàren ensenyar les fraccions, tots teniem clar que aixó ens podia ser útil per repartir el pastis d'aniversari entre els nostres amics. En canvi, quan donem a classe de matemàtiques el MCD(màxim comú divisor) sabem que hem d'aprener-lo perqué així ho mana el currículum, pero no ens expliquen quina funció pràctica té.

El seté, ACTIVITAT MENTAL I CONFLICTE COGNITIU.

Som conscients de que quan es produeix un desequilibri, es produeix també un conflicte, i que serà aquest conflicte el que ens porti a aprendre.

Aixó és d'aquesta manera perqué modific alló que jo sé mitjaçant el conflicte.

Per ser mestre, hem de ser capaç d'entendre moltes realitats diferents, i adonar-nos de que moltes families funcionen diferent a la nostra.

Aleshores, arribem a la conclusió de que per aprendre ha d'existir una activitat mental.

 Antoni Zabala, en el seu llibre Once Ideas Clave. Como aprender y enseñar competencias", parla d'uns "falsos activismes": activitats en les que el nin pareix que si aprèn pero realment no hi ha activitat mental. Per exemple: l'activitat de pintar amb colors, no li ensenya res al nen, ja que el nen no pensa, només pinta. En cavi, si a més de pintar, li digèssim que després de pintar contàssim les unitats d'alló que ha pintat, o que pensàs quina funció té alló que ha pintat etc, li estariem provocant una activitat mental a l'alumne, i seria així realment com pot arribar a aprendre.

Encara que el mestre ha de ser conscient de que l'activitat  no pot ser molt fàcil perquè aleshores no hi ha activitat mental, peró tampoc massa difícil perqué el nen pot cansar-se i mostrar una actitud passiva.

El vuité es diu ACTITUD FAVORABLE SENTIT I MOTIVACIÓ.

Existeixen dos tipus de motivació: motivació extrínseca( aquella motivació que prové de fora de la persona), i motivacií intrínseca ( aquella motivació que es troba en la persona mateixa.

Normalment, els nenes tenen motivació intrínseca, és a dir, una motivació que sorgeix des dins d'ells mateixos, i ho podem comprobar quan per exemple es pregunten sempre el "perqué" de tot.

Però, cal dir que l'escola ha comés un greu error i ha sigut que en comptes d'ajudar a regular la motivació intrínseca, ha tirar de motivació extrínseca.

Hem de portar als notres a alumnes a aprendre per aprendre, i si els alumnes perden la il·lusió és culpa nostra.

També és important parlar de l'actitud, ja que és un element indispensable per aprendre. S'ha de tenir una bona actitud per poder aprendre, pero sempre es donen casos en els quals un nin gaudeix d'una situació personal favorable i posseeix una familia estable, i en canvi la seva actitud a l'escola és negativa. Aixó, tal vegada pot pasar perqué el nin s'ha cansat de la monotonia d'estudiar.

Relacionat amb aixó em venen records al cap de quan tornàvem d'excursió i pot ser faltava una hora de classe, i els profes ens deien que si ens portàvem bé podiem quedar-nos al pati jugant l'hora que faltaba.

El nové principi es diu AUTOESTIMA, AUTOCONCEPTE I ESPECTATIVA.

Anomenam autoconcepte a la representació que feim de nosaltres mateixos i autoestima a alló que valorem de nosaltres mateixos. Per exemple, si pens que son dolentíssim tocant la flaüta i jo m'ho crec, pot ser mai arribi a tocar-la bé.

Aquestos dos conceptes es poden cuidar i de fet, s'han de cuidar.

Si parlem d'espectativa direm que els dos conceptes anomenats anteriorment( autoconcepte i autoestima) tenen molt a veure en les espectatives de cada persona.

El mestre té unes espectatives diferents de cada alumne que li porten a fer coses diferents sobre ells. Podem dir aleshores, que les espectatives condicionen i molt.

Si feim un altre petit parèntesi, contaré que també record, a la ESO, que el profe de anglès, feia exàmens diferents, depenent del nivell de cada alumne.

Aixó es devia a les espectatives que el professor tenia sobre cada un de nosaltres.

I, per últim, el dècim principi psicopedagògic, anomenat REFLEXIONS SOBRE EL PROPI APRENENTATGE I METACOGNICIÓ.

Ens explica les diferents reflexions que podem fer-nos quan hem assolit un coneixement: Què he aprés? Per a què serveix aixó que he aprés? Que he fet mal o bé? Que necessit seguir aprenent? etc.

Preguntes que estarien bé fer per a reflexionar el nostre aprenentatge.

I apareix també el concepte de metacognició i anonem així al coneixement sobre el propi aprenentatge.

Aquestos són els déu principis que hem de tenir en compte quan començem la nostra aventura dins un aula. I jo, personalment, i tenint en compte la meva visió de futura mestra que siré, tindre molt en compte tots aquest principis, ja que considero, que els déu principis són ben importants i a l'hora indispensables, per a que es pugui donar un bon ensenyament.

També m'he plantetjat, ser una mestra de las que aprofita la seva classe per a portar-se als seus alumnes a fer petites excursions properes a l'escola.

Parlant desde la meva experiència, jo he tingut un professor al batxillerat que feia aquest tipo de classes i record i recordaré la motivació amb la que els meus companys i jo anàvem cada dia a les classes d'aquell home.

Un dia agafàvem les bombones del laboratori i anàvem a bucetjar, altre dia anavem a pescar per a completar l'aquari que teniem al laboratori, pot ser un altre dia dedicàvem la classe a agafar diferents tipos de plantes i cadascú explicava la planta que havia agafat etc. O, simplement agafavem els llibres y donàvem el tema fora, al sol i disfrutant de la bella natura.

Pot ser passin els anys i mai oblidaré a aquest professor, a més de disfrutar, apreniem, i ho feiem d'una manera ben diferenta a la resta d'assignatures.

Pero consider que hem de motivar als nostres alumnes, d'una manera o d'una altra, i el més important: intentar que estiguin sempre cómods a classe.